Els anys passats de la meva vida

No deixis per demà el que puguis fer avui. Aquella era una de les frases que més repetia l’àvia. Una frase premonitòria o, probablement, una dita que havia viscut de generació en generació. Ha estat un dia llarg i els meus ulls planegen una lleu protesta de descans. Les tecles del portàtil ballen a un ritme frenètic. La tassa de cafè ha deixat la seva empremta a la portada de La Vanguardia. Fer dues coses alhora mai ha estat un dels meus punts forts. És per això que sostenir amb una mà la cullera mentre l’altra anava a preu fet amb l’ordinador ha fet que hi surés en forma d’iceberg un tarró de sucre a la superfície. Una anècdota que valia un titular sarcàstic a la portada: El periodismo vive su época más dulce. Todavía existe la documentación. I al costat, la fotografia d’un periodista rodejat de fulls i llibres redactant una noticia. Una gran ironia si no es tractés que les eleccions estan a l’ordre del dia i he d’anar per feina. 

Continua llegint aquí

Confecció d'una escena teatral

(Estan tots asseguts en una taula i la tensió es pot tallar amb un ganivet; és primera hora de la tarda i, per tant, només està tota la família reunida al restaurant i les cambreres que acaben la seva jornada)

AMADEU: Bona tarda família! Us he convidat a tots per dir-vos una cosa important que crec que més d’algun fa temps que espera… Em jubilo! Sí, sí, el que heu sentit!!! N’estic fart… de treballar, ja m’ha arribat l’hora de viatjar amb l’IMSERSO!! Però bé, aquesta no és la qüestió… la pregunta és…

Mª CINTA: Què farà amb el restaurant?

AMADEU: Tu mateixa ho has dit neboda política!!

CLEMÈNCIA: I què faràs avi???

MAR i ÈLIA: Sí, sí què farà senyor Forcadell???

AMADEU: Ja està bé!!! Deixeu-me parlar a mi!!!! (callen tots, no se sent ni una mosca) Doncs bé, tinc dues possibilitats: la primera és repartir la propietat i, evidentment també la feina, entre vosaltres tres, els meus néts estimats!!!

MAR i ÈLIA: Però, i nosaltres???

AMADEU: Què calleu, coi!!! (es torna a fer un silenci absolut) Bé, això està millor...!!! Vosaltres continuaríeu treballant aquí, naturalment!! L’únic que us pagarien els meus néts!

Mª CINTA: Com que els hi pagaríem nosaltres??? I un rave!!!

AMADEU: Com collons us he de dir que calleu??? Doncs bé, hi ha una altra opció que és.... vendre el restaurant i au tu!! A viure la vida que són tres dies!!!

CRISTIAN: Avi què potser tens alguna oferta???

AMADEU: Doncs sí, sí que tinc una bona oferta. Es tracta d’un d’aquests russos que ara sempre volten per aquí, li he dit que per 10 quilets és tot seu i ell ha acceptat encantat. Dimitir entra home! No siguis tímid (entre el Dimitri, imponent, blanc com la neu i vestit amb una americana i texans).

DIMITRI: “Quibiet”! (les reaccions són diverses)

Mª CINTA: Però es pot saber que hi fa aquí aquest mamarratxo???

CRISTIAN I CLEMÈNCIA: Una mica de respecte cunyada! Què ens vol pagar 10 quilos trinco tranco!!!

AMADEU: Prou xiquets!!! Silenci, a parlar, d’un en un sinó no us penso escoltar, i faré el que em surti de la petxina! (es torna a fer silenci)

Mª CINTA: Dons bé, trobo que el meu marit com a germà gran hauria de ser l’hereu i poder decidir només ell!!!

AMADEU: Així m’agrada estimada!!!

CRISTIAN: Que teu has cregut maca!!! Ja, ja, ja!!!

CLEMÈNCIA: Sí, donaa!!!

Mª CINTA: Doncs trobo que seu mereix!! Sempre ha sigut el segon plat de tothom! Ja està bé la broma! Volem el restaurant per a nosaltres sols! Per continuar amb la tradició familiar!

CLEMÈNCIA: ei, ei, ei!! Un moment!! I jo què??? Qui ha cuidat sempre a l’avi??? JO! Qui ha treballat sempre al restaurant?? JO! Aquí la que té més dret a decidir sóc jo!!! N’estic farta e veure com vosaltres us emporteu els diners mentre jo només treballo com una burra!!! La que té més dret a decidir, sóc jo... i vull vendre el restaurant... sí sí sí ho heu sentit bé!!! Vull vendre’l!

Mª CINTA: Que teu has cregut! Aquí el que té més dret a decidir és el teu germà gran, ja que ell és el que va néixer primer! Com pot una mocosa decidir el futur del negoci familiar?? Amadeu!! Posa seny!!! (l’Amadeu estava parlant en veu baixa amb el Dimitri aliè a tota la penosa escena familiar)

AMADEU: Què passa ?? Què jo no puc tenir ni una conversa en pau?? Colla de marrecs!!

CLEMÈNCIA: Avi!! Jo vull vendre el restaurant!!

Mª CINTA: Amadeu no ho permeti!!

AMADEU: Ui... ja comencem.. mira que la veia venir... Cristian tu què vols fillet meu?? Perquè aquí tothom crida menys tu!

CRISTIAN: Jo.. Què vull jo?? Francament no ho sé... diners! Això sí que en vull!!! Però treballar... Trobo que prefereixo vendre el restaurant!!

CLEMÈNCIA: Així m’agrada germanet!

Mª CINTA: Per damunt del cadàver de l’Amadeu i meu!!

AMADEU: Ja està bé la broma! Què em deixeu en evidència del rus... Sort que no entén ni papa tu!! Doncs bé, no penso fer-vos cas a ningú fins que no us fiqueu d’acord tots tres! Vull dir que... heu d’arribar a un acord!!! (tots tres germans i la Mª Cinta fan cara de pomes agres i l’avi surt de l’escena amb el Dimitri. Tots tres es continuen barallant com a gossos mentre entre un client de tota la vida)

CLIENTA: Xeic! Però que passa aquí?? Ah! Ja veig que l’avi els hi ha donat la notícia!! Com veig que ningú m’atendrà ja em faig jo el  cigaló i de pas... em cobro les molèsties ja, ja, ja!! (agafa els diners de la caixa s’asseu tranquil·lament amb el seu cigaló i amb la butxaca plena dels bitllets de la caixa. Un cop s’ha begut el cafè, se’n va del restaurant mentre els germans continuen barallant-se).

CLIENTA: Au! Olla de grills! Una que se’n va! Si pot ser, no destruïu el restaurant!! Ja, ja, ja!! A reveure ximplets! 

 

https://dl.dropboxusercontent.com/u/80644299/GRAVACI%C3%93%20DEFINITIVA.mp3

Tasca de Sant Jordi

Romanç

Conec de la meva terra
els àpats més gustosos.  
Escudella i botifarra
per engreixar tots els cossos.

Al sotabosc més inhòspit
s’hi troba el millor bolet.
Menjar-me’l en un bon rostit
i de vi faig un traguet.

Els calçots per anar bé
es mengen sobre una teula.
Pel pa amb tomàquet també
quedarà un lloc a la taula.

Menjar cargols a la llauna,
més pit de pollastre i bacó.
Postre i crema catalana
per digerir el fricandó.

Els cargols són a la llauna
i el bacallà amb la samfaina.
Abans de fer una becaina

descobrim la nostra fauna.

Poema: La primavera que vindrà

Al trencar l’alba la brisa de mar conjugarà la sorra i la sal marinera
i la successió continua d’onades trencarà les roques al seu pas.
Les aus gravitaran al cel clar i tenyiran el fil harmònic de la primavera
que el mariner trobarà a faltar quan feinegi després de l’ocàs.
 
Horts, jardins i camps acoloriran de màgia les vistes al passar,
els olfactes s’ompliran de goig i tindrem algú més a qui estimar.
Brotarà el verd i sobre nostre cauran les fresques pluges d’abril,
impedint-nos observar amb detall aquest amor juvenil.
 
Al cel viatjaran alegres els núvols i els ocells impulsats pel vent
i a la terra els animals tindran un motiu per sortir del seu cau.
Hi serem tu i jo plens d’amor i rodejats pel paisatge plaent,
resseguiré el teu cos amb els dits sentint-me d’ell un esclau. 

Microrelat: Capbussament en el regne de la imaginació

Va desitjar viatjar en el temps, descobrir nous mons, explorar l’inexplorat i conèixer reis, donzelles i joglars. A galop d’un cavall s’enfundava en la seva armadura i vivia aventures extraordinàries combatent amb els millors cavallers. Es posava en la pell dels trobadors i escrivia els millors poemes d’amor a les dames que mai va poder conquistar. Escoltava amb atenció els encanteris dels mags i nedava en gorgs i estanys a la vista de fades, elfs, nimfes i gnoms. Amb ingenuïtat es deixava portar per la seva imaginació mentre els seus ulls corrien d’esquerra a dreta esperant trobar noves emocions. 

 

Interrompent-lo, una mà va fregar-li l’espatlla. Era el bibliotecari. Havia arribat l’hora de tancar.