La negror de les arrels del seu cuir
cabellut s’aferra, malgrat el pas del temps, a no caure presa de la blancor
absoluta com el cavaller que agonitza després de caure en duel. En una lluita
sense precedents per subsistir, les arrels són les darreres confidents d’un
passat, castany i enrinxolat, que no necessitava un serrell llarg, estret i
pentinat amb facilitat per tapar les entrades. Lluny queden les poques
fotografies en blanc i negre on apareixia jugant benèvol i trampejant el vent
amb els amics de la infantesa al capdamunt del carrer de la Costeta, a Alcover.
Aleshores –girant l’ullada cap enrere– ja es caracteritzava per les ulleres de
pasta, els cabells desordenats i, sobretot, per la seva timidesa. Una timidesa
que s’aguditzava, encara més, quan algú li exclamava amb sinceritat la sorpresa
que li causaven els seus ulls blaus. Cinquanta anys després, les seves còrnies,
com la petxina més preciosa dins un mar d’aigua clara, són l’envoltori de la
seva saviesa. Per aquests diminuts filtres, coneixedors de les més recòndites
històries, s’hi han passejat les obres de Guimerà, Oller, Beckett i, en
especial, les de Josep Aladern. Cadascuna d’elles –i les que no he anomenat–
han influït en una obra que res té a envejar a les dels grans narradors i
dramaturgs de la història de la literatura catalana.
A diferència de la “gent del camp,
gent del llamp” que Aladern va cultivar en els seus contes, Cavallé va créixer
entre llibres i camps d’avellaners, com Puig i Ferreter. En aquest sentit, les
hores que deuria passar sota les buscades ombres dels avellaners en els calorosos
setembres de la seva joventut li acabarien deixant l’actual cutis morè,
dissimulat en algunes parts del rostre per una grisor gairebé invisible de l’afaitat.
Sota el front espaiat i arrufat, les
celles arquejades es mouen per inèrcia cada vegada que aixeca la veu en les
síl·labes tòniques de les paraules que pronuncia. Cavallé mou les mans a mesura
que parla per buscar seguretat en si mateix. Perd la mirada mentre s’explica i la
retorna, en acabar les seves improvisades i ben construïdes oracions, als ulls
de qui l’escolta. En un gest seriós i no massa complaent, deixa anar les
paraules justes i necessàries. Mentre ho fa, la forma dels seus llavis permet
que es pugui veure la dentadura inferior, ben posicionada i blanca com el cotó.
Joan Cavallé va començar el 1975 els
estudis de Geografia i Història a Tarragona. Tot i això, el seu camí
professional va ser el de la literatura. Als vuit anys ja havia escrit el seu
primer relat i als catorze la seva primera obra teatral. Des d’aleshores,
conscient de la seva condició de literat, ha conreat els dos gèneres literaris
a la perfecció –dedicant-se també a la traducció, l’assaig i la literatura
infantil–, guanyant nombrosos premis literaris i, pel que fa al terreny
teatral, situant-se entre els millors dramaturgs catalans de l’últim segle.
Des d’un estudi situat a la planta
més alta d’un antic bloc de pisos del carrer dels Cavallers de Tarragona –el dels
Castellarnau, Ixart i els Montoliu– dóna forma als seus personatges mentre
combina la seva feina com a gestor cultural. Cavallé és un escriptor que deixa
madurar les seves creacions literàries durant un període llarg de temps. Com
ell ha dit en més d’una ocasió, les seves obres «obeeixen a diferents
procediments» a través dels quals les
vesteix i desvesteix a consciència. Després d’aquest procediment sorgeixen
obres madures i àgils, plenes d’una gran capacitat narrativa i estilística.
Joan Cavallé no és alt, ni prim ni
tampoc gaire gras. És l’estil d’home meticulós, atent, polit i bondadós portat fins
a l'extrem. Fa una anàlisi clínica de tot el que observa esperant
trobar, en qualsevol racó, un motiu que l’inspiri per escriure.
Anotació: He triat aquest personatge perquè va viure molts anys de la seva
infantesa al mateix carrer que la meva mare. Ella i els meus tiets, els quals
són de la mateixa edat que el Joan, m’han donat més detalls de com era.
Xavier Pete Vega
No hay comentarios:
Publicar un comentario