Cronologia d'un petó
No ho va dubtar ni un sol instant. Els seus llavis es van unir com el
blau s’uneix al groc per fer el verd. La Lluna plena s’amagava rere el
boirim mentre es moria d’enveja per ser sola i el vent xisclava de
gelosia per no ser viu. La Terra es va aturar i eren els únics sobre
ella. Incrèduls, joves, deixaven de respirar i els seus alés entraven
com espasses en els seus cossos plens de vida. El batec dels seus cors
trencava el silenci sepulcral de l’instant meravellós. No valien
concessions ni ensenyaments que els dictessin com fer-ho. El seu amor
era infinitament modèlic.
Quin fart de morir!
-La primera vegada que em vaig morir va ser ennuegant-me amb unes
delicioses sardines. La segona, caient d’un setè pis. La tercera és la
que recordo amb més detalls: corrent davant d’un bulldog anglès. La
quarta ofegat en una piscina municipal. La cinquena... ai, la cinquena!
Em vaig cremar amb el tub d’escapament d’un descapotable. De la sisena
en recordo molt poca cosa: tan sols que vaig entrar en un restaurant
d’amos xinesos. I de la setena... que un vailet de cinc anys m’ha
llençat escales avall.
-Carai, amic, ja en som dos! -li va respondre l’altre gat mentre esbufegava del dolor que tenia.
La cronologia d'un petó és un excel·lent exercici de condensació, tant en els conceptes com en el llenguatge. L'altre també està bé... però en la línia de la quotidianitat del fet divers
ResponderEliminar